Pensava que trigaria menys a escriure una nova entrada al bloc, i ja han passat sis mesos. La veritat és que no he tingut cap idea ni experiència que mereixés ser escrita en una nova entrada. Bé, fins ara, que recentment he esborrat la partició de Windows 11 del meu ordinador i l’he substituït per GNU/Linux.
Com va començar tot#
La meva relació amb aquest sistema és una història d’anades i vingudes. Vaig començar a trastejar amb GNU/Linux per allí a l’any 2003, amb una distribució que es deia RedHat (versió 9.0, descontinuada. Actualment és una distro de pagament anomenada RHEL) que ens va donar un professor del CFGS que estàvem cursant. Amb aquesta distro vam aprendre els bàsics de Bash, l’editor Vim, l’entorn GNOME i les peculiaritats del kernel del sistema. Cal dir que tot això ho vam fer en màquines virtuals, que així no ens carregàvem les màquines del l’institut. Després vaig provar una altra distribució anomenada Knoppix, que va ser de les primeres en format live cd, és a dir, podies provar el sistema operatiu carregant-lo des d’un CD/DVD sense necessitat d’instal·lar-lo al disc, si, era un covard i encara no estava preparat per a fer particions al disc i modificar així el meu ordinador personal.
A partir d’aquí em vaig obsessionar amb Linux. Era genial per algú com jo, amb inquietud tecnològica, poder tocar qualsevol cosa del sistema, personalitzar-lo al gust i inclús trencar-lo. Però bé, era un live cd, reiniciava i error arreglat. Cap al setembre o octubre del 2004 va arribar a les nostres orelles que un paio que havia anat de turista a l’espai estava creant una distribució nova, orientada a nous usuaris i basada en Debian (que ja havia trastejat la seva versió 3.0 Woody en màquines virtuals). Aquest paio es deia Mark Shuttleworth i la distro, segur que l’heu sentit anomenar, Ubuntu.
Amb Ubuntu vaig deixar de fer distro hopping (canviar de distribució cada X temps), suposo que era una espècie d’agraïment per enviar CD gratuïts a casa cada 6 mesos, i per ser el primer Linux que vaig instal·lar físicament a l’ordinador. Aquesta distro tenia, i encara té, una política de treure una versió nova cada 6 mesos. Això està bé si t’agrada trastejar amb les últimes versions de programari, però té un petit hàndicap, cada 6 mesos es possible que alguna cosa es trenqui en actualitzar i perdis uns dies intentant retornar l’estabilitat al sistema.
Debian no falla#
Cansat de fer upgrades massa sovint i d’algunes polítiques de Canonical (empresa que manté Ubuntu), vaig buscar una distro que fos més estable, una política d’actualitzacions més conservadora i que fos conduïda al 100% per la seva comunitat. Només vaig trobar 1 resultat, Debian. I amb aquesta distro em vaig quedar durant bastants anys (Lenny, Squeeze, Wheezy i Jessie). Debian és un sistema sòlid i estable, no és estrany que sigui la distribució de GNU/Linux preferida per a servidors, o més encara, és el sistema operatiu que utilitzen els ordinadors destinats a recerca científica de l’Estació Espacial Internacional.
Aquesta aventura es va acabar el dia que vaig adquirir un portàtil nou, concretament un MacBook Pro, per allí al 2015. I bé, MacOS és un sistema descendent de UNIX en el fons, igual que Linux, suposo que així m’enganyava a mi mateix. Però si volia aprendre a desenvolupar apps per a iOS, havia de passar per aquest tub.
Spoiler: Continuo sense tenir ni idea de fer aplicacions per a iOS, doncs vaig acabar aprenent a fer apps per a Android.
I després de gairebé 10 anys sense utilitzar aquest sistema operatiu, l’he tornat a instal·lar substituint per complet un Windows 11, aquest cop Debian 13, Trixie. Encara m’estic adaptant una mica, però la base ja la tenia, és com anar amb bicicleta, que per molts anys que faci que no n’agafes una, no ho perds mai.
